A vegades, determinades fotografies queden de tal forma a l’imaginari col·lectiu que es converteixen en una espècie de carta de presentació d’una ciutat, d’una regió o d’una època.

Hi ha exemples de sobra…

En aquests moments em ve al cap, Paris i el petó de Robert Doisneau;

 la nena afgana de Steve McCurry;

  la Catxemira de Cartier Bresson;

el Marroc de Bruno Barbey;

 o el magnific i espontani retrat del Che Guevara captat per Korda.

Els camins que duen a que una imatge es consolidi a la memòria més enllà de les modes segueix essent tot un misteri.

Potser, si discernim cadascun dels seus factors, podríem trobar alguns aspectes que ens ajudarien a comprendre quelcom d’aquest fenomen: difusió mediàtica en el moment just; gustos polítics, artístics, històrics del moment, publicació de llibres importants; circulació per revistes de renom; cinema o recolzament de documentals.

Però tot això, en conjunt, no és una formula concreta que pugui explicar com una determinada fotografia o grup d’elles queda fixada a l’imaginari i que aconsegueixi construir un determinat simbolisme d’un lloc o d’una època.

Potser, aquestes imatges tant representatives, fan que es percebi el món d’un altre forma.

A mi em passa això tot sovint. I en especial amb llocs que encara no conec i on certes imatges construeixen poderosament el meu imaginari visual.

Quelcom semblant em va passar abans de visitar Segovia a Espanya, una ciutat de la que havia vist moltíssimes fotografies. I quasi totes, d’alguna forma, es relacionaven amb el fantàstic aqüeducte romà construït allí fa quasi 2.000 anys. Les típiques postals de sempre.

Però hi havia una d’elles que es va fixar a la meva ment més que d’altres i era la que es reprodueix aquí sota, captada al 1997 per James Stanfield, habitual col·laborador de National Geographic.

Vaig deduir a partir d’aquesta magnífica imatge que el reconegut fotògraf nord americà la havia captat amb l’ajuda d’un tele objectiu des d’algun lloc més o menys alt des de forma del casc antic.

Després de cercar als mapes i informació per Internet vaig arribar a la conclusió que no havia edificis molt alts pels voltants ja que tota aquella àrea, al voltant del aqüeducte, és zona protegida per ser aquest Patrimoni de la Humanitat.

Aleshores no cabia pensar en altre possibilitat que Stanfield hauria fet la fotografia des del campanar d’alguna església.

Tot just arribar a Segovia, em vaig dirigir a l’aqüeducte per constatar el que prèviament m’havia imaginat. I des d’allí em vaig adonar de seguida que, per la perspectiva de la fotografia de Stanfield, el lloc des d’on es va fer la fotografia possiblement fos la Església de San Justo (al seu voltant no havia cap amb un campanar més alt).

Ja estava caient la nit i vaig decidir allotjar-me pels voltants d’aquell antic temple cristià. Amb molta sort vaig trobar una casona del segle XIX restaurada que us la recomano: l’hostal Don Jaime, ubicada a escassos metres d’aquesta església romànica.

Al mati següent, ben aviat vaig anar a visitar-la però encara estava tancada. Vaig caminar una mica pels voltants i vaig trobar un home que regalava plantes d’un jardí i que es va presentar com  Rafael, el cuidador de la parròquia.

Després de les salutacions inicials, li vaig preguntar si era possible pujar al campanar i em va respondre que no. Estava en molt males condicions i la pedregar encara no havia estat restaurada. I va afegir que feia uns cinc anys que estava tancada i no sabia si ho arreglarien.

Mentrestant, Rafael, gentilment em va obrir la església per que la pugues veure.

Mentre passejàvem i mentre feia de guia, li vaig fer la següent pregunta:

- Rafael, vostè que fa tant de temps que treballa aquí, sap d’algun fotògraf estranjer important que hagés pujat al campanar?

- És clar, home – em va assenyalar ansiós per explicar la història – fa uns 10 anys va estar per aquí un anglès, em sembla. Era d’aquella revista…com es diu…National Geographic. Ho recordo bé perquè aquella nit era de gossos. Hi havia tempesta!!!…va estar com tres hores allí dalt fins prop de mitjanit. Pensava en aquell moment que la pluja i el vent se’l podien haver tragat. Em va preocupar molt perquè estava sol. Després se’n va anar i no el vaig tornar a veure.

La visita per l’interior de l’església va valer la pena. Al absis hi ha una important sèrie de murals del període romànic (segle XI i XII) que van ser descoberts feia pocs anys.

Mentre miràvem distrets els murals, pensava amb l’Stanfield i en aquella tempestosa nit. Però també pensava en que ja no era possible fer una fotografia així amb aquella perspectiva des del campanar.