Tant Robert Frank com Jack Kerouac tenen com a denominador comú la ruta 66. I els seus fantasmes visuals i literaris han d’estar feliços de barrejar-se a l’esperit de Bagdad Café, una pel·lícula que tot just acabo de veure després de molts anys. I va valer la pena aquest redescobriment.

En aquesta nova lectura, trobo certes complicitats del fotògraf suís o del gran escriptor Beatnik entre les imatges d’aquesta pel·licula, un clar exemple del Neo Expressionisme teutó.

Però el seu director de fotografia, Bernd Heinl, aporta un pas més a tots aquests bons ingredients que va associar lliurement al film. Heinl proposa xocs violents de llums i ombres, cascades lluminoses que envaeixen la pantalla i brusques caigudes de línies que provoquen una tensió visual in crescendo, característiques visuals expressionistes que m’atrauen d’aquesta pel·lícula dirigida per Percy Adlon.

També m’agrada la il·luminació i el color utilitzat que te un valor semàntic important. A mig camí del sèpia i els saturats, les imatges em provoquen una sensació com a espectador, d’estar imbuït profundament en un polsegós desert de soledat, vent i benzineres.

L’argument que proposa Adlon em captiva en tots sentits. La pel·lícula es contextualitza en el marc del desert del Mojave, als Estats Units, on viuen una sèrie de personatges simpàtics i estrafolaris. I per sobre d’això, un peculiar encontre de dos dones de cultures diferents: una obesa alemanya, abandonada pel seu marit en ple viatge per la Ruta 66 que acaba en un aïllat motel regentat per una combativa dona negre.

Resumint, si Kerouac visqués tindria aquest film com un dels seus predilectes i Frank, si s’ho proposes, tornaria a endinsar-se per la mítica ruta amb la seva vella Leica, o perquè no, una digital.

Bé, us deixo amb un breu vídeo d’imatges de Bagdad Cafè acompanyades per la seva meravellosa banda sonora. Fins aviat!

Un artículo de Marcelo Caballero

Traducció de Carles Calero