Tagged: blanc i negre

Cristina Garcia Rodero a l’Academia de les Belles Arts

“Intento fotografiar allò misteriós, real i màgic de l’ànima popular d’Espanya, amb tota la seva passió, amor, humor, tendresa, odi i dolor. En la seva puresa. I els moments més intensos en les vides dels que hi viuen, tan simples com irresistibles, amb tota la seva força, com un repte personal que em dona força i comprensió i en el qual hi poso tot el meu cor.”

Aquestes són paraules de la fotògrafa Cristina Garcia Rodero (Puertollano, 1949). Porta 40 anys immortalitzant instants des de que va descobrir, de petita, que la fotografia era una forma màgica de conèixer el mon i relacionar-se amb els seus pobladors. Primer retratà la España oculta, una pàtria de nens amb caputxó, dones de mantellina i camperols de boina i vestit dels diumenges. Li agrada retratar les tradicions perquè en les tradicions i els rituals està recollida la historia de cada poble i les necessitats de les persones.

España oculta
España oculta

Últimament ha rastrejat aquesta puresa festiva i ritual en altres indrets, de Grècia a Estats Units, de Macedònia a América Llatina, però sense perdre el blanc i negre dels orígens. Que segons ella mateixa, la raó del blanc i negre és perquè, al ser més sobri, al no tenir la sensualitat del color, t’ajuda més a que la fotografia en sí o comuniqui o sigui bona, o no tingui cap altre element que la pugui justificar.

Cristina Garcia Rodero
Rituales en Haiti

 

S’ha convertit en la quarta dona que ingressa en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. García Rodero, l’únic nom espanyol en la prestigiosa agencia Magnum, la que fundaren, entre d’altres Robert Capa i Cartier Bresson al 1947. García Rodero, autora del imprescindible llibre España oculta, en el que retratà en blanc i negre les festes populars i tradicions de pobles espanyols, ocupa el seient que deixà vacant per mort el cineasta Luis García Berlanga.

Els acadèmics han escollit a l’autodidacta García Rodero per “la seva mescla de qualitat tècnica i potent testimoni de la realitat espanyola”. García Rodero, que se sent còmode amb la definició de “fotògrafa documental”, assegura que, tot i que va estudiar pintura, es va introduir en la fotografia per la força que té “per comunicar-te amb el que tens davant”.

Ha sigut reconeguda amb els premis W. Eugene Smith de Nova York i Erich Salomon de Colònia (1990), el Premi Nacional de Fotografia (1996) o la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Artes (2006). L’obra de García Rodero forma part a més, de la col·lecció del Museu del Prado, del Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía o del Museu Marugame Hirai d’Art Espanyol Contemporani de Marugame (Japó).

En els cursos a joves fotògrafs que s’acosten enlluernats a aquesta dona jovial, ella els dona consells com aquest des de la seva experiència: “Vaig haver d’oblidar-me de les timideses, de les pors i dels vertígens. El reportatge és acció. Si perds les ganes de lluitar queda’t a casa perquè el reportatge és tenir ganes de lluitar, tenir un cap molt fort”.

Una notícia de Marta Vidal

Instagram…avui us recomanem Zoe Fernández

Zoe Fernández @zoetfZoe Fernández

Zoe Fernández (@zoetf), original de Tenerife i aficionada a la fotografia de la ma del seu iPhone, sempre disposada a aprendre, ens explica algunes cosetes…

“Al poc de sorgir la App d’Instagram la vaig descarregar com tots una mica per curiositat. Lluny queda ja aquella època tant “familiar” on cada tècnica ens sorprenia i apreníem dia a dia els uns dels altres“.

El cuquet de la fotografia s’ha esmunyit a la seva vida a través del mòbil i amb el temps ha interioritzat la possibilitat d’expressar-se mitjançant les seves imatges més quotidianes en blanc i negre, capturades al vol, sense grans elaboracions ni moltes edicions més enllà de petits ajustos de llum.

Instagram i la fotografia com a mitjà per expressar allò on no arriben les paraules, i que ajuda a exterioritzar alguns pensaments.

Un article de Carles Calero

Instagram…avui us recomanem Jordi Galera

jordi_galeraJordi Galera

Jordi Galera (@jordi_galera), professor d’autoescola i fotògraf de “pacotilla” amb un iPhone, segons es denomina ell mateix, utilitza des de ja fa temps els smartphones per la seva facilitat, comoditat i qualitat que ofereix la fotografia mòbil vs fotografia convencional amb càmera reflex. Li fascina la comoditat de portar sempre una càmera de suficient qualitat a la butxaca i poder disparar amb rapidesa per tal de no perdre de vista el motiu.

No es defineix dins cap estil fotogràfic en concret, però procura explicar histories, fer arribar al qui mira la foto el que ha sentit al fer-la, congelar petits moments on el factor humà n’és el principal protagonista. Treballa en blanc i negre i en color, però es declara molt amant del blanc i negre i la seva capacitat per ensenyar i expressar sentiments de millor forma del que ho pot fer en el color.

En definitiva, un ‘fotògraf amateur’ que busca, observa i aprèn.

Un article de Carles Calero

Farewell Barcelona / Fotografies de l’Andrés Gamarra

L’Andrés Gamarra ens presenta el seu treball “Farewell Barcelona”:

“Les següents fotografies pretenen documentar la meva visió personal de Barcelona, la ciutat on resideixo des de fa més de 8 anys. A Barcelona, existeixen centenars de trajectes que realitzo una u un altre vegada cada dia, a diferents hores, a vegades acompanyat de gent o sol amb la meva càmera de carret a la ma. Fotografio amb una petita càmera rusa, que gracies al seva reduïda mida i la qualitat de la pel·lícula en blanc i negre, em permeten passar pràcticament desapercebut. Als carrers, observo que els habitants mantenen un accelerat procés d’adaptació als canvis que genera l’agressiu creixement urbanístic i social de la ciutat.

Per contra, per a mi la ciutat es manté viva i atractivament inesgotable de temes. Per a bé o per mal la ciutat ens ofereix un espai que ens conté i al que jo m’apropo a un dels seus costats més agradables. Així que lluny de denunciar a través de les meves imatges, senzillament sucumbeixo al costat més exòtic de les mescles que apareixen davant del meu camp de visió. Per una banda la ciutat m’ofereix unes línies orgàniques en forma dels seus habitants, que conviuen quasi en harmonia, amb les línies inorgàniques del nous horitzons concrets. Aquest fràgil equilibri, aquest constant desfilar compositiu, és el que crea en mi una necessitat de documentar el que vaig veure, de sortir a capturar aquestes fraccions de temps que registren el comportament del home i les seves estructures, amb la seva bella simbiosi”.

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com