Coincidint amb la reivindicació del treball de Saul Leiter que durant aquests últims anys li han dedicat galeries com la Howard Greenberg (Nova York) representant de Saul Leiter; o com Steidl, la prestigiosa editorial alemanya responsable del llançament d’alguns llibres de l’autor; ara arriba el documental que és la cirereta del pastís del gran fotògraf americà.
També serà estrenat el proper 6 de juny durant el Copenhagen Foto Festival 2013. I s’esperen novetats sobre el seu treball en d’altres festivals com a Rússia i d’altres països europeus.
Collage de fotografies de Saul Leiter
La pel·lícula dura 75 minuts i a continuació comparteixo amb vosaltres el tràiler del documental.
També podeu donar-li un cop d’ull a la pàgina web del film que ofereix informació detallada.
Angelo, va decidir retratar la baralla de la seva dona durant els cinc anys contra el càncer, en els que valentament i units per un gran amor, es van enfrontar a aquesta dura malaltia. Sense dubte una història d’amor vertader.
El documental Finding Vivian Maier estarà a la cartellera a finals d’any als cinemes europeus i americans.
Amb la producció executiva de Jeff Garlin i dirigit per John Maloof i Charlie Siskel, el documental serà tot un esdeveniment dins el món de la fotografia.
La història d’una mainadera de Chicago que durant dècades feia fotografies de carrer però que mai les va ensenyar i recentment varen ser descobertes al 2007, dos anys abans que moris, una història increïble.
Si a aquest fet li afegim que el seu arxiu fotogràfic és de 100.000 negatius i, en general, lo publicat d’ella (como el llibre) és excel·lent; la història es fa més enigmàtica i única dins la fotografia en general.
A continuació, us oferim el trailer oficial del film:
Saúl Leiter, Ernst Haas, Fred Herzog, Harry Callahan, Marvin Newman i en menor mesura, Inge Morath (amb el seu First Color) van ser excepcionals fotògrafs que, a la dècada dels ’50 del segle passat, havien assentat les bases de l’ús del color a la fotografia documental.
I els seus treballs han sigut revaloritzats en els últims temps com noves reimpressions dels seus llibres, antologies i exposicions en diverses galeries europees i nord americanes.
Però hi ha d’altres fotògrafs que també utilitzaven el color als seus treballs i que van ésser fonamentals, però han estat oblidats o escassament reivindicats actualment.
Aquest és el cas del fotògraf alemany Peter Cornelius que, durant aquells anys, va començar a experimentar amb les noves pel·lícules negatives que la empresa Agfa havia començat a comercialitzar: la CN 17 al 1956.
Amb aquestes pel·lícules de 40 ASA i la seva Leica, Cornelius va recórrer els carrers de París durant 5 anys i al 1961 va publicar un llibre (avui dia quasi impossible de trobar) titulat Color de París amb pròleg del gran poeta i dramaturg Jacques Prévert.
Aquesta és la tapa original en francès del 1962, que Thames and Hudson va publicar en el Regne Unit.
Aquest llibre conté unes 109 fotografies de l’autor i és un veritable manual d’street photography en color amés de ser un imprescindible testimoni visual d’un moment de la capital francesa.
També, molts especialistes i historiadors com Hugo Schötle coincideixen a emparentar a Cornelius com a un dels referents de l’anomenada fotografia expressionista liderada per Haas als ’50.
Als últims anys, en una afortunada reivindicació, la Societat Americana de Professionals de la Imatge ha comercialitzat aquest fantàstic llibre de Cornelius per a ser utilitzat en aplicacions d’iPad.
Això és degut a la impressionant gestió/investigació realitzada pel fotògraf Jason Ezkenazi qui ha fet aquest llibre, un peculiar homenatge a The Americans de Robert Frank.
Com va sorgir-li a Jason Ezkenazi aquesta iniciativa?
Resulta que al 2009, s’estava fent una gran retrospectiva de Frank al Museu Metropolità de Nova York on el fotògraf treballava com a guarda de seguretat i la curiositat el va envair. Així va començar a estudiar compulsivament tot lo relacionat amb l’obra de Frank.
D’aquesta forma, se li va acudir la idea de preguntar als fotògrafs que visitaven la exposició, quina era la imatge preferida del llibre de Frank i el perquè. Durant dos anys va recopilar la opinió de fins a 276 fotògrafs entre els que hi ha Joel Meyerowitz, Joseph Koudelka, Martin Parr, Alec Soth i d’altres.
“Molts van dir que era molt difícil escollir. Però vaig insistir i vaig descobrir que moltes de les seves respostes deien més dels propis fotògrafs que de Robert Frank” va assenyalar Eskenazi.
Però el més transcendental va passar quan aquest llibre va arribar a les mans del propi Frank fa ben poc. Segons Eskenazi, el fotògraf suïs va quedar molt commogut davant aquesta demostració de estimació i respecte al seu gran llibre The Americans.
Els Metros sempre han sigut motiu de fascinació per als fotògrafs.
En aquests espais subterranis, en aquests foscos llocs de trànsit s’han fet grans treballs com el de Walker Evans o el de Bruce Davidson per citar alguns dels projectes més famosos.
Però n’hi ha un que trenca amb totes les regles i, des del meu punt de vista, rosa el surrealisme urbà. Em refereixo al treball que va realitzar el fotògraf Michael Wolf en el metro de Tokio i s’anomena: Tokyo Compression.
Publicat inicialment al 2010, aquest llibre aborda la visió d’un Metro d’una mega ciutat com Tokio des d’una perspectiva aterradora.
Quan estudiava periodisme a Argentina, els professors em deien que la millor forma d’entendre el dia a dia del que passa al carrer, és treballar a la secció local d’un diari. D’aquesta forma, estàs obligat a escriure diàriament i aquest exercici és la millor escola.
El mateix passa amb la fotografia. Un s’obliga (voluntàriament) a ser curiós dia rere dia pels carrers de qualsevol ciutat on estiguis perquè saps que és el millor exercici per entrenar l’ull fotogràfic i també per no ser repetitiu, per a perdre la por i per ser precís davant dels moments fugissers que s’esdevenen en els espais públics.
Amb aquesta experiència, durant aquests dies, he reflexionat sobre quines pautes generals s’han de tenir en compte a l’hora de sortir al carrer amb una càmera. I fer front als sobtats canvis escènics que succeeixen a cada moment als espais públics.
Però abans de donar-te alguns petits consells, us confesso que tot el que us pugui dir pot sonar a pura teoria. A la pràctica, tot queda a la butxaca. A mi em passa tot sovint. Però també, algunes idees generals poden servir en algun moment i es poden rescatar d’aquesta butxaca de recomanacions i que fan referència a com mimetitzar-se entre la gent. Que quedi clar que amb això no vull referir-me als processos creatius del fotògraf!
Aquí teniu alguns consells…
1) Utilitzar càmeres petites
Això és bàsic. Ja que s’ha de ser invisible al carrer. I lo ideal son càmeres amb objectius de 35 mm, a 50 mm. Mai surtis amb objectius tipus fàl·lics. Cridaràs massa l’atenció de la gent i també dels lladres.
2) Com agafar la càmera
La forma com s’agafa la càmera pot marcar la diferència. A mi m’agrada portar-la agafada al canell i no dur-la amb la corretja al coll. És més pràctic i més fàcil de maniobrar.
Molts cops s’ha de ser turista a la teva pròpia ciutat. La millor forma és posar cara de perdut en tot moment.
4) No quedar-se massa temps en un mateix lloc
Crida molt l’atenció estar parat durant un temps al mateix lloc. Ens hem de moure sempre, i és una molt bona opció per ser discret.
5) Fes servir roba fosca poc cridanera
No has de ser el centre d’atenció!
6) Configurar a priori la càmera
A mi m’agrada “disparar” en mode manual. Però hi ha ocasions on no hi ha temps per mesurar la llum. Per això és bàsic planificar abans aquest tema per no tenir problemes en el moment en el que les coses estan passant.
Espero no haver-vos avorrit amb aquests petits consells. Crec que poden ajudar a l’hora de sortir al carrer i estar prop de la gent i així iniciar l’aventura de la street photography.
