Tagged: ESPANYA

Biblioteca web de llibres de fotografia

A principis de 2012 rondava pel cap de dos fotògrafs espanyols, la idea de crear una biblioteca virtual de llibres de fotografia. Així va néixer Have a nice book.

2539907_300

Javier Serrano i Salva López, els creadors d’aquest projecte assenyalen que “el nostre objectiu és crear una de les més grans biblioteques en línia sobre llibres de fotografia en format de vídeo”.

Have a nice book és una iniciativa sense afany de lucre que només desitja compartir i difondre la fotografia i la cultura del llibre i a més, com assenyalen els dos joves fotògrafs: “No venem els llibres. Només recomanem anar directament a la pàgina web de la editorial”.

about_image1

D’aquesta forma, un any després, el projecte ha evolucionat de tal forma que la pàgina web no només està centrada en els llibres, sinó que també te una llista per autors i un altre, per editors.

He investigat una bona estona per la biblioteca, la qual he trobat molt pràctica, atractiva, intuïtiva i amb informació precisa sobre tot el relacionat amb els llibres catalogats dins el projecte. Un altre encert és mostrar tots els vídeos a Vimeo.

Ara vull compartir amb vosaltres dos vídeos que mostren dos dels meus llibres preferits.

El primer és de Cristobal Hara…

I el segon, pertany al gran William Eggleston…

Recordeu que la biblioteca està en ple creixement i els interessats que vulguin mostrar els seus llibres a Have a nice book, poden fer-ho a través d’aquest enllaç.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

Robert Frank: València 1952

L’editorial alemanya Steidl juntament amb La Fábrica acaben d’anunciar que a principis de novembre, posaran a la venda Robert Frank: València 1952.

 

El llibre de 66 pàgines conté 61 imatges que mai havien estat publicades (encara que algunes d’elles aparegueren en un petit catàleg -actualment impossible d’aconseguir- publicat al 1985 per l’Institut d’Estudis i Investigació de València i que va coincidir amb  la primera exposició de Robert Frank a Espanya).

Però més enllà de tot això, aquest llibre (que estarà properament a les llibreries espanyoles) és una gran novetat per a la fotografia documental en general i per als seguidors de l’obra de Robert Frank.

València 1952 © Robert Frank

Explica la història que al 1950, Robert Frank va deixar la seva feina a Nova York per a viatjar a Europa amb la seva família. Dos anys més tard va aterrar a València on es va quedar una temporada, retratant la vida quotidiana de la zona.

València 1952 © Robert Frank

Segons explica Ferran Bond a una nota publicada per El País (22 febrer 2005), “Frank va viure al desaparegut Hotel Sol, davant la mar, a la platja de València”.


València 1952. El jove Robert Frank amb la seva esposa, Mary © Elliot Erwitt

Amés el periodista assenyala que la exposició de Frank a València al 1985 va ser a la Sala Parpalló i va ésser la primera expo del fotògraf suïs a Espanya.


València 1952 © Robert Frank

“El director de la Tate Modern (en aquell moment) el valencià Vicent Todolí era un jove obrint-se camí en el món de l’art quan va proposar al aleshores director del Parpalló: Artur Heras, realitzar una expo sobre Frank, gairebé desconegut a Espanya”.


València 1952 © Robert Frank

El Parpalló va ser considerat una parada ineludible de l’art contemporani a València als anys ’80. I molts fotògrafs que van passar per la sala ara son objecte d’atenció als principals museus del món” comenta el periodista.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

El Woody Allen de la fotografia

 “Tinc l’absoluta convicció que si es treballa raonablement bé, l’únic important és seguir disparant…no importa si amb això guanyes diners o no. Segueix treballant perquè a mida que s’avança, les coses comencen a canviar” 

Elliott Erwitt


1967 © Elliott Erwitt

  

Elliott Erwitt ha estat anomenat i amb raó el “Woody Allen de la fotografia” per combinar la ironia amb la agudesa;


© Elliott Erwitt

  

l’aparent lleugeresa amb la profunditat. 


Museu del Prado, Madrid, Espanya 1995 © Elliott Erwitt

  

Un fotògraf que va aconseguir, com pocs, ser un insider invisible, un documentalista amb majúscules del realisme social. 


© Elliott Erwitt

  

Aquí els deixo un vídeo basat en una idea de William Klein, que mostra, en aquest cas, els secrets que hi ha darrere les imatges d’aquest gran fotògraf contemporani.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

La bellesa ha estat redescoberta. Saúl Leiter a Espanya

 “Vaig passar gran part de la meva vida ignorant, però vaig ser feliç, així que vaig poder aprendre a veure allò que d’altres no veien” Saúl Leiter

© Saúl Leiter

La primera exposició retrospectiva del fotògraf Saúl Leiter a Espanya es pot veure des del passat 4 de maig a Valladolid i es  titula: “Saúl Leiter. La Recerca de la Bellesa”.

La entrada és gratuïta i es podran veure al voltant d’unes 100 fotografies de Leiter a la Sala Municipal San Benito d’aquesta ciutat fins el 8 de juliol d’aquest any.

Autorretrat 1950 © Saúl Leiter

Com vaig anunciant des de l’any passat a Miradas Cómplices,  l’obra de Saúl Leiter està de moda a l’última dècada.  Se ha redescobert el seu treball per a les noves generacions del món de la fotografia.

 

1957 © Saúl Leiter

Diferents galeries, museus d’Europa i Estats Units li reten homenatge en vida a aquest home de 89 anys, a qui també li han fet un documental dirigit per Thomas Leach.

© Saúl Leiter

De tota aquesta “febre de Leiter” destaquen aquest any, la exposició que es va fer al Museu Històric Jueu d’Amsterdam (octubre 2011 – 4 de març 2012) on Leiter també va realitzar una extensa conferència.

O la recent mega exposició que va finalitzar a l’abril d’aquest any a Hamburg (Alemanya) el  llibre catàleg de la qual és senzillament impressionant.

L’exemplar de quasi 300 pàgines i 155 fotografies te de tot una mica: les seves primeres imatges en blanc i negre, el seu meravellós treball en color, les seves fotografies de moda, les seves pintures, dibuixos i diversos escrits.

París, 1965 - Aquarel·la sobre paper © Saúl Leiter

Us deixo amb un vídeo que mostra per sobre aquesta exposició que està considerada com la més gran que s’ha fet sobre la seva obra, fins el moment.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

Exposició col·lectiva “29 M”

“29 Març Vaga General”

El tema del mes d’Abril de Allyouneedisphotography pren la inspiració de l’actualitat d’aquests dies, la vaga general del 29 de març a Espanya. En aquesta ocasió han hagut molts fotògrafs rondant les places i els carrers cercant les imatges decisives per narrar el que estava passant.

Amb aquesta exposició col·lectiva volem veure la teva forma d’haver viscut aquest dia tant conflictiu.

Volem veure tots els punts de vista:

- Els policies que s’enfronten a la multitud alterada, els que els agrada repartir estopa i els que acompleixen ordres.
- Els diferents participants a les manifestacions. Gent de totes les edats.
- Les pancartes.
- Els que fan vaga…i s’asseuen a prendre un cafè a una terrassa d’un bar que ha decidit no fer vaga.
- Els treballadors que volen fer vaga i no la fan per por a represàlies i pressions…i aquells que van a treballar convençuts.
- Llocs de treball i comerços deserts. Els que treballen amb tota normalitat.
- Gent atemorida pels anti sistema. Gent atemorida per la policia.
- Manipulació de les comunicacions amb inhibidors de telefonia mòbil…i manipulació dels mitjans de comunicació.
- Manifestacions que transcorren amb total normalitat…i d’altres amb disturbis.
- …altres punts de vista. El teu.

COM PARTICIPAR:

- Pots enviar un màxim de 5 fotografías.
- Les fotos han de ser en format JPG amb una mida mínima de 1920 píxels d’ample o d’alt  a 72 píxels.
- Cada imatge o sèrie ha d’anar acompanyada amb el nom del autor, el títol (optatiu), un text descriptiu en una línia i la pàgina web, flickr o blog, on es pugui veure el porfoli. Tota la responsabilitat de cada imatge és del fotògraf que la ha fet i ens la envia.

Pots enviar les imatges a: allyouneedisphotography@terradeningu.com

Activitat coordinada per Alessia Bombaci

15M Indignats / Exposició col·lectiva

Malestar per unes vides precàries a causa de les desigualtats social, interessos econòmics, interessos polítics, ens sentim trepitjats per l’economia capitalista, exclosos del sistema polític.

Creien que estàvem adormits. Que ens podien seguir retallant els drets sense que oposéssim resistència. S’equivocaven: estem lluitant , pacíficament però amb determinació, per la vida que tots mereixem.

Han col·laborat en aquest audiovisual (229 fotos) i aquesta exposició (101 fotos):

Acerbi-Moretti, Alberto Valdivielso, Alejanadro Pellegrinet, Alejandro Morcillo, Alex Canturri, Alfredo Liétor, Andrea Lofte, Andreu Almató, Anna Muñoz, Anna Pons, Arianna Gimenez, Beatriz Layunta, Bernardo Alonso, Carles Calero, Carles Fortuny, Carlos Suarez, Carme Muñoz, Carolina López, Cisco Pelay, Cristina Sánchez, Daniel Ibañez, David Lázaro, Domingo Venero, Enric Macià, Felipe Zapico, Ferran Petit, Fran Simó, Gianluca Napoli, Gloria Marcet, Hanna Jarzabek, Hugo Vladimiro, Ignasi Mieza, Imma Loras, Irene Avilés, Javier Martín, Joan Brull, Joan Calsapeu-Layret, Jordi Albareda, Jordi Boixareu, Jordi Camí, Jordi Casañas, Jordi Fosch, Jordi Gallart, José Antonio Buitrago, Juan Carlos Pascual, Juan Carlos Sánchez, Judith Prat, Julio Blasco, Loli Morales, Luiz Henrique Braga Rocha, Mª Isabel Marchand Gómez, Manel Clemente, Marc Javierre, Marcelo Aurelio, Marco Calabria, Mariano M. Flores, Mariona Peraire, Marta García, Marta Vidal, Martin Gallego, Meri Barra, Miquel Costa, Montse Romero, Pablo Bermejo, Pau Barrena, Pepa Vives, Pilar Berenguer, Rafael Reoyo, Roberto Martin, Samuel Rodríguez, Sergi Bernal, Sonia Giménez, Vanesa Sancho, Vanessa Bejarano, Vicens Forner, Víctor Obregón, Xavier Gonzalez i Zoila Calderon.

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

Nostàlgia Incoherent / Fotografies de Jordi Canals

 

En Jordi Canals ens presenta el seu treball “Nostàlgia Incoherent”:

“No cal començar explicant tota la historia de l’Espanya franquista, tots, més o menys, la coneixem, sabem que va passar i recordem el segle XX tacat de vermell.

Varem passar pàgina. Vam voler canviar les cosses. Vam donar el pas per ser més democràtics, més humans. Molts van donar el pas ara fa quaranta anys, altres es van quedar estancats.

Aquest reportatge mostra visualment el dia 12 d’octubre, un dia on es segueix celebrant una festivitat aparentment pacífica però d’una violència extrema en el contingut. Alguns no celebren una diada nacional sinó una excusa per reivindicar un sentiment nostàlgic i ranci. Una nostàlgia incoherent i un sentiment agre i caducat.

Barcelona, 12 d’octubre, banderes il·legalitzades ondegen pels carrers de Montjuïc. Una causa, la llibertat d’Espanya. Una llibertat contradictòria basada en l’opressió dels altres. Sota aquesta ironia es respira un ambient de fòbia, fòbia cap a tot aquell col·lectiu que no és afí a uns ideals concrets.

Falangistes, Carlistes, Requetès… cadascú busca el seu fantasma atrapat en el passat, això sí, tots units per l’odi i sota uns discursos al més pur estil militar, buits de contingut i purament emocionals, viscerals. D’aquesta manera tots es senten un gran col·lectiu, importants.

La premsa ha deixat de fer cas, ha optat per la indiferència. És una via. No obstant, de tant en tant cal observar el que passa al nostre voltant i poder crear un punt de vista propi. Aconseguir tenir una perspectiva oberta. Un punt de vista que els nostàlgics van perdre perquè van condemnar-se a viure atrapats en el temps.”

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

Auditori de Tenerife / Fotografies de José Miguel Hernández

Des de l’any 1.970 ja hi havia una demanda de la societat de Tenerife per a la construcció d’un Auditori. Després dels contactes previs amb el famós arquitecte espanyol Santiago Calatrava, l’Auditori de Santa Cruz de Tenerife arrancava amb aquest projecte tant espectacular durant l’any 1.991. L’obra, després d’ubicar-la en un projecte a diversos llocs, finalment es va situar a la nova zona d’expansió de Santa Cruz, a la vora del mar, al costat del Recinte Internacional de Fires i Congressos.

L’arquitecte s’inspirava en la forma d’una onada trencant per al disseny d’aquest singular edifici modern i innovador. D’estil potencialment modern i de caràcter simbòlic, l’Auditori està composat d’una sèrie de volums curvilinis, alguns d’ells revestits utilitzant la tècnica del “trencadís” , influència indubtable de Gaudí, en el que sobresurt per sobre del cos central de la forma corba de la cúpula de formigó. Aquesta majestuosa cúpula se situa ni més ni menys que a 50 metres d’alçada respecte a la plaça inferior que la rodeja.

Calatrava ens indica l’accés a l’interior del Hall principal de l’edifici mitjançant dos arcs enormes situats sobre una plataforma esglaonada. Ja a l’interior, el majestuós edifici compta amb diversos espais ben diferenciats: la Sala Simfònica, situada al nivell zero y un, té un escenari de 380 m² per un aforament total d’uns 1.558 espectadors. L’altra sala important, la Sala de Cambra, disposa de 150 m² i un aforament per a 428 espectadors. En definitiva, l’Auditori de Santa Cruz de Tenerife és sens dubte una construcció singular, símbol de l’illa de Tenerife i imatge de cara a l’exterior.

Tota l’exposició complerta a TERRAdeNINGU.com