En Federico Tovoli ens presenta el seu treball “Cocaleros”:

“Hi ha una dita que circula per Bolívia: “La fulla de la coca no és cocaïna”.

La fulla de coca és un fonament de la cultura andina, des de sempre la gent del altiplà la fa servir per les seves dots nutritives, mediques i màgiques. Quan al final del segle passat els arqueòlegs van trobar la “mòmia d’Arequipa”, una noia sacrificada als Deus fa més de 500 anys, entre les seves possessions hi havia fulles de coca. Quan surt el sol enmig de la porta del Sol de Tihuanaku el dia 21 de Juny, els Iatiris (xamans andins) ofereixen a la Pachamama fulles de coca, cada any des de la nit dels temps. La fulla de coca, diu la gent de l’altiplà bolivià, és filla de la pachamama, per això l’anomenen també la fulla sagrada.“

Durant els últims cent anys, la cocaïna, derivat més químic i artificial de la fulla de coca, ha convertit aquesta planta en una “mala herba”, fulla dimonitzada, substancia il·legal a quasi tot el món i causa de conflictes a Bolívia, país que està entre els majors productors.

En aquest país molta gent viu del seu cultiu i un gran moviment d’opinió, encapçalat pel mateix president Evo Morales està treballant per a industrialitzar els llocs de treball d’aquesta planta en aliments, cosmètics i medicaments, a més d’estar lluitant per la seva despenalització a nivell internacional.

El reportatge comença amb la família Alarcón, cocaleros yungueños. Yungas és la zona per que hi ha a sota dels cims andins on es cultiva coca per al seu us tradicional i una de les zones on el cultiu està legalitzat (fins a tres collites a l’any), que, per evitar ser sospitós de narcotràfic el cocalero ha de portar-la personalment al mercat de Villa Fátima a La Paz on només els detallistes poden comprar-la per a revendre-la a les botigues. Tots els involucrats en aquest procés tenen la seva identificació sindical. No hi ha infiltrats. Abel cultiva i fa la collita de manera tradicional, la seva coca és orgànica. La seva coca, un cop venuda pot acabar dins de moltes boques locals, però no dins de molts nassos del primer món. “Mastegar coca” és l’ús més comú, el bolo que es barreja amb la saliva és molt energètic per al cos, és un cardiotònic i treu la gana i la son. A La Paz hi ha un Museu de la Coca i a El Alto (la ciutat satèl·lit per sobre de La Paz) hi ha una empresa artesana que produeix xarops i pomades medicinals amb base de coca.

L’altre zona on el cultiu de la coca no és il·legal és a Chapare, el tròpic cochabambino prop de les pampes del orient bolivià.

És una zona de l’”alta Amazònia”, on els passats governs van deslocalitzar tots els miners d’Oruro després de la finalització de la mineria en aquella província (quasi una deportació). Van ser els ex miners que van començar amb el cultiu de la coca i una minoria es va dedicar a la producció de la cocaïna. El Chapare és un lloc de lluites, quan va començar el pla “Coca zero” ordenat en la distància per G.W.Bush, l’exèrcit va entrar als camps per destruir-los, va matar a camperols, i va provocar ferides irreversibles a d’altres, com Fructuoso Yerbas que va perdre una cama per culpa d’una bala.

Ara que tot ha canviat, el sindicat dels cocaleros del Chapare (del qual l’actual president mateix n’era un dirigent) segueix essent fort; han decidit, per a no ser sospitosos de cultiu per a la producció de cocaïna, de reduir ells mateixos l’espai per càpita per al cultiu de la coca. Es a dir, que amb 16 metres quadrats no n’hi ha prou per a la quantitat mínima per produir cocaïna. El mateix exercit que fa anys entrava als camps per destruir-los, ara fa un treball de reducció al servei dels mateixos camperols. Tot això gràcies a la nova política boliviana, que per primera vegada a la història del país està al servei del poble; gràcies a Evo Morales hi ha lluita contra la pobresa i l’analfabetisme, hi ha campanyes per a la eradicació de diverses enfermetats i hi ha aquest moviment per a la revalorització i la despenalització de la fulla de coca, que per si mateixa no és cocaïna.