 | Subscriu-te Com Exposar? Qui Som? Enllaços |
| INICI | GALERIES FOTOGRÀFIQUES | NOTÍCIES | ARTICLES | VÍDEOS | BLOG | SERVEIS | SEGUEIX-NOS |     | ESPAÑOL |
Des de La Magistral diuen que des de fa relativament poc temps que el terme “Documental” o “Documentalisme”, ha agafat força i s’ha imposat, no sempre de manera encertada, per damunt del que sempre hem anomenat fotoperiodisme, que és del que sovint acabem parlant quan parlem de “fotografia documental”.
“Imma, filòloga anglesa de 30 anys, s’enfronta cada dia a un dels reptes més difícils de la nostra societat: la educació.
Ser professor en una època on es qüestiona el respecte i la disciplina a les aules resulta molt complicat i més encara si no hi ha al darrera una vocació. De tota manera, no per això segueix essent una tasca summament gratificant per a qui l’exerceix.
Des de l’admiració, relato el costat més íntim i desconegut d’una docent. Imatges que descriuen la seva jornada de treball i amb un gran absent: l’alumne. És precisament la seva absència la que accentua aquest sentiment de soledat al que normalment s’enfronta el professor. Moltes hores de dedicació i de renuncia que s’uneixen a la il·lusió, la entrega i el compromís d’algú que te la responsabilitat d’educar a la generació del futur.
“Diari d’una docent” pretén ser un homenatge a tots aquells que desenvolupen aquesta labor tant important i a la vegada, una reflexió que ens porti a valorar-la tal com es mereix.”
“Desallotjaments i enderrocaments: un clar exemple de com es fan les coses a Vallcarca. Davant la necessitat de construir ràpidament ciutats senceres, ens disposem a construir cementiris de ciment armat, Vallcarca no serveix al capital així com és, o millor dit, com era.
De cara a la muntanya del Carmel, el barri de Vallcarca era un conglomerat de cases petites, vil·les i torres. Doncs bé, aquest barri, antic destí d’estiuejants allunyat de la ciutat, aquell “sublim barri de Vallcarca”, “insuperable gueto espiritual” per al poeta Cirlot, ha començat la seva desaparició. La història és ben coneguda (i més a Barcelona): el barri s’abandona, les cases no es rehabiliten…
És aleshores quan el barri comença a recobrar la vida; la gent entra a les cases abandonades per a tornar a utilitzar-les com a vivendes, però també per a donar-li un us social, cultural, lúdic o polític com a centre social. Durant anys es realitzen nombroses activitats com per exemple xerrades, tallers, concerts, obres de teatre, cinema, menjadors… Part dels veïns, que es neguen a abandonar el seu barri, s’uneixen també a aquestes activitats. Vallcarca recupera aquest aire de petit poble.
Però això no s’ajusta als interessos de la casta d’empresaris de la nostra estimada Barcelona. Vallcarca és un tumor a extirpar, com a molts d’altres barris similars. Màquines, grues, policies, guardes de seguretat. S’enderroquen les velles torres, plenes d’encant, amb els seus jardins melancòlics, per a elevar horrors moderns on allotjar deu, vint vegades el número anterior d’habitants. La gent del barri no només es queda sense casa, sinó que també perd vincles humans, parts del seu passat i de la seva història, referents de tot tipus; els seus llocs de trobada, espais de creació i reflexió. Però el mercat, aquest desconegut omnipresent, no entén d’aquestes coses.”
*extracte del blog: La destrucció de Barcelona
Desallotjament de “La Ruinosa” a okupesbcn.squat.net
“Sempre em passa quan recordo llocs que he visitat. Al principi la imatge és clara a la meva ment, però amb el temps, tot es va difuminant, la boira de l’oblit fa que tot es vegi cada vegada més borrós. Aquests paisatges al final només existeixen dins els meus somnis, on apareixen per recordar-me el que un dia vaig viure. Aquesta seria parla sobre el pas del temps. De com tot s’oblida i el que al principi se’ns feia un món, amb el temps la cicatriu es va tancant i es perd entre les ombres.
La primera fotografia ens mostra una carretera, és on comença el camí, tot es veu clar. Poc a poc la boira comença a tapar els arbres, les cases, els camins, les muntanyes. Tot es torna cada cop més espès, fins que arriba un punt en que gairebé desapareix quasi per complert.“
Volia aconseguir una sensació onírica gracies a la boira i al color verd. És el que més recordo d’aquells paisatges. La sensació. El color verd inundant-ho tot, el frescor de l’hivern que s’apropava. És la imatge que després ve a la meva ment en forma de somnis.
“I les cases que amaguen els desitjos
darrera les lluminoses finestres,
mentre a fora el vent
du a cada rosa una mica de fang.
Entre les llums i les ombres de la ciutat, hi ha un ventall infinit d’emocions: la esperança, la tristesa, la curiositat, la alegria. La precisió d’una càmera digital limita la possibilitat de descriure les cares oposades d’una ciutat. Algunes vegades tant sols els accidents analògics poden mostrar la complexitat i la màgia que tenen les ciutats. Aquí es presenten alguns moments que han passat pels racons de Salvador de Bahía, Barcelona, Estambul, Toronto i Sao Paulo, capturats per la poesia accidental de les dobles exposicions en rodets de 120mm.”
“Un petit tumor canvia la teva relació amb el món…
El mecanisme mèdic envaeix la teva vida i condiciona la teva existència…hores de consultes, proves, tractaments, estances a l’hospital…
Una espiral en la que costa mantenir el nord.
Durant aquest període, tenir la meva petita Lumix a ma i pensar en les possibles imatges que la meva nova situació em plantejava, m’ha mantingut la ment activa i el cap distret, aquesta relació fotogràfica amb la enfermetat, ha fet que fos més suportable.
Encara que rondava prop, la mort se’m va escapar. No vaig poder ni vaig voler fotografiar-la.
Vaig fotografiar la soledat en la que et trobes, i contra la que és impossible lluitar.
Després de dos anys, em plantejo que fer amb la meva vida, i la conclusió és clara: viure-la.”
“Carme va començar la seva carrera professional a uns laboratoris on va aprendre la tècnica fotogràfica i la manipulació del material.
I des de l’any 2003 que exposa els seus treballs a Madrid, Barcelona, París, Mèxic y Noruega (entre d’altre països).
Irreality’s: Molt sovint, al estar i formar part de lo quotidià i atrapats a la voràgine successiva d’esdeveniments al que el seu continuat i cíclic anar i venir ens fa percebre com a rutinaris, ens provoca que no puguem observar el que contínuament es mou al nostre voltant.
La Monica Benitez ens presenta el seu treball “Paisatge Tour”:
“Els turistes arribem a ramats a les ciutats escollides, i les prenem amb satisfacció, segurs de la nostra aventura. Ocupem les seves places, respirem el seu aire i envaïm els seus carrers.
Per a vegades les coses succeeixen de forma inesperada i ens deixem impressionar pels ecos dels seus edificis, ajustant les nostres passes a la cadència de les rajoles. Aleshores, en aquest instant precís, comença un diàleg únic, callat, canviant. La ciutat es despulla per confessar-nos secrets que es reflecteixen a les llàgrimes de vidre d’algun aparador. I ens xiuxiueja unes quantes mentides que bussegen brillants als tolls de les voreres. Els semàfors i les llums de les finestres, ens miren al passar, i escullen el que ens volen mostrar i el que ens volen ocultar i si estem desperts…descobrim móns dintre d’altres móns. I marxem, potser a d’altres ciutats, amb les butxaques plenes de missatges dissimulats i amb l’íntima certesa que quan tornem un altre cop, el diàleg serà un altre de diferent.“
La Sonia Giménez ens presenta el seu treball “Un dia a la vida de Juanito”:
“La Síndrome de Down, és conseqüència d’una alteració genètica consistent en que les cèl·lules del nadó posseeixen al seu nucli 47 cromosomes enlloc de 46. Actualment es desconeix la raó per la que succeeix aquest increment cromosòmic.
Juanito per als seus familiars i amics és un nen feliç, ell mateix així ho expressa, “jo sóc feliç”, i d’aquesta forma es mostra en el seu dia a dia, contagiant a les persones que el rodegen de la seva particular forma de mirar la vida, calmada, sociable, sense prejudicis, amb altes dosis d’il·lusió, i ganes de gaudir d’absolutament tot.“
La Esther Naval ens presenta el seu treball “(Des)okupats”:
“Els pobles del Pirineu aragonès estan condemnats a la desaparició.
Son llocs on ser jove és una espècie extingida i on els interessos de les hipoteques dels residents que queden allí no es mesuren en euros sinó en percentatge de companyia.
Canviar la situació és qüestió de voluntat política. En joc està l’equilibri territorial.”