“Intento fotografiar allò misteriós, real i màgic de l’ànima popular d’Espanya, amb tota la seva passió, amor, humor, tendresa, odi i dolor. En la seva puresa. I els moments més intensos en les vides dels que hi viuen, tan simples com irresistibles, amb tota la seva força, com un repte personal que em dona força i comprensió i en el qual hi poso tot el meu cor.”

Aquestes són paraules de la fotògrafa Cristina Garcia Rodero (Puertollano, 1949). Porta 40 anys immortalitzant instants des de que va descobrir, de petita, que la fotografia era una forma màgica de conèixer el mon i relacionar-se amb els seus pobladors. Primer retratà la España oculta, una pàtria de nens amb caputxó, dones de mantellina i camperols de boina i vestit dels diumenges. Li agrada retratar les tradicions perquè en les tradicions i els rituals està recollida la historia de cada poble i les necessitats de les persones.

Últimament ha rastrejat aquesta puresa festiva i ritual en altres indrets, de Grècia a Estats Units, de Macedònia a América Llatina, però sense perdre el blanc i negre dels orígens. Que segons ella mateixa, la raó del blanc i negre és perquè, al ser més sobri, al no tenir la sensualitat del color, t’ajuda més a que la fotografia en sí o comuniqui o sigui bona, o no tingui cap altre element que la pugui justificar.

S’ha convertit en la quarta dona que ingressa en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. García Rodero, l’únic nom espanyol en la prestigiosa agencia Magnum, la que fundaren, entre d’altres Robert Capa i Cartier Bresson al 1947. García Rodero, autora del imprescindible llibre España oculta, en el que retratà en blanc i negre les festes populars i tradicions de pobles espanyols, ocupa el seient que deixà vacant per mort el cineasta Luis García Berlanga.

Els acadèmics han escollit a l’autodidacta García Rodero per “la seva mescla de qualitat tècnica i potent testimoni de la realitat espanyola”. García Rodero, que se sent còmode amb la definició de “fotògrafa documental”, assegura que, tot i que va estudiar pintura, es va introduir en la fotografia per la força que té “per comunicar-te amb el que tens davant”.

Ha sigut reconeguda amb els premis W. Eugene Smith de Nova York i Erich Salomon de Colònia (1990), el Premi Nacional de Fotografia (1996) o la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Artes (2006). L’obra de García Rodero forma part a més, de la col·lecció del Museu del Prado, del Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía o del Museu Marugame Hirai d’Art Espanyol Contemporani de Marugame (Japó).

En els cursos a joves fotògrafs que s’acosten enlluernats a aquesta dona jovial, ella els dona consells com aquest des de la seva experiència: “Vaig haver d’oblidar-me de les timideses, de les pors i dels vertígens. El reportatge és acció. Si perds les ganes de lluitar queda’t a casa perquè el reportatge és tenir ganes de lluitar, tenir un cap molt fort”.

Una notícia de Marta Vidal