Tagged: Magnum

Abans de la mística, Londres de Larraín

Només s’aconsegueixen bones fotos quan un fa el que de veritat li interessa, o sigui, escollir un mateix els seus temes
Sergio Larraín

 Sergio Larraín sempre ha estat un dels meus fotògrafs predilectes.

Cada vegada que observo les seves imatges, em quedo una llarga estona davant cada una d’elles i mai deixo d’aprendre alguna cosa nova. Sempre tinc la fantasia que les seves fotografies canvien amb el pas del temps, que alguna cosa internament es transforma, sembla que per això m’atrapen tant. Potser tot aquest divagar intel·lectual, que faig ara,  succeeix degut a que Larraín va deixar voluntàriament la fotografia al 1970.

Totes les imatges que havia fet (i que a mi m’agraden tant); per a ell ja no significaven gaire res: va cremar tots els seus negatius i, el que avui dia coneixem, és gràcies a Josef Koudelka que havia fet còpies de gran part de la seva obra.

1
Sergio Larraín per Jean Mouniq

Des d’aleshores fins la seva mort al 2012, va viure en la mística, en una permanent meditació a un paratge perdut a Xile.

Fa uns dies, em vaig comprar London 1958-59 que va ser publicat per primera vegada al 1998.

images

Les fotos d’aquest llibre de 64 pàgines van ser fetes mentre Larraín va estar becat, durant aquells anys, pel British Council per a estudiar fotografia.

Foto01
© Sergio Larraín

Encara que sembli increïble, aquest treball va romandre “perdut” 40 anys a l’arxiu de Magnum fins que Agnés Sire - directora de la Fundació de Cartier Bresson - es va fixar en elles i va quedar impactada.

© Sergio Larraín
© Sergio Larraín

Per a mi aquest llibre és un dels millors treballs d’street photography que s’han fet sobre Londres.

© Sergio Larraín
© Sergio Larraín

© Sergio Larraín
© Sergio Larraín

Larraín, d’alguna manera, va retratar l’esperit dels seus carrers.

tumblr_lvtzjs9aEM1qakafjo1_r1_500
© Sergio Larraín

“La boira, la soledat, les voreres, els parcs o els bars, el poder dels diners. Aquesta visió de Londres que arriba a ser tant íntima, no per això deixa de ser significant;…

© Sergio Larraín
© Sergio Larraín

… hi ha qui ha reconegut en ella als personatges claus de la literatura anglesa.” va escriure Agnès Sire al catàleg de la gran retrospectiva a la seva obra realitzada a l’Institut Valencià d’Art Modern en 1999 (València, Espanya).

PAR78659
© Sergio Larraín

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

Cristina Garcia Rodero a l’Academia de les Belles Arts

“Intento fotografiar allò misteriós, real i màgic de l’ànima popular d’Espanya, amb tota la seva passió, amor, humor, tendresa, odi i dolor. En la seva puresa. I els moments més intensos en les vides dels que hi viuen, tan simples com irresistibles, amb tota la seva força, com un repte personal que em dona força i comprensió i en el qual hi poso tot el meu cor.”

Aquestes són paraules de la fotògrafa Cristina Garcia Rodero (Puertollano, 1949). Porta 40 anys immortalitzant instants des de que va descobrir, de petita, que la fotografia era una forma màgica de conèixer el mon i relacionar-se amb els seus pobladors. Primer retratà la España oculta, una pàtria de nens amb caputxó, dones de mantellina i camperols de boina i vestit dels diumenges. Li agrada retratar les tradicions perquè en les tradicions i els rituals està recollida la historia de cada poble i les necessitats de les persones.

España oculta
España oculta

Últimament ha rastrejat aquesta puresa festiva i ritual en altres indrets, de Grècia a Estats Units, de Macedònia a América Llatina, però sense perdre el blanc i negre dels orígens. Que segons ella mateixa, la raó del blanc i negre és perquè, al ser més sobri, al no tenir la sensualitat del color, t’ajuda més a que la fotografia en sí o comuniqui o sigui bona, o no tingui cap altre element que la pugui justificar.

Cristina Garcia Rodero
Rituales en Haiti

 

S’ha convertit en la quarta dona que ingressa en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. García Rodero, l’únic nom espanyol en la prestigiosa agencia Magnum, la que fundaren, entre d’altres Robert Capa i Cartier Bresson al 1947. García Rodero, autora del imprescindible llibre España oculta, en el que retratà en blanc i negre les festes populars i tradicions de pobles espanyols, ocupa el seient que deixà vacant per mort el cineasta Luis García Berlanga.

Els acadèmics han escollit a l’autodidacta García Rodero per “la seva mescla de qualitat tècnica i potent testimoni de la realitat espanyola”. García Rodero, que se sent còmode amb la definició de “fotògrafa documental”, assegura que, tot i que va estudiar pintura, es va introduir en la fotografia per la força que té “per comunicar-te amb el que tens davant”.

Ha sigut reconeguda amb els premis W. Eugene Smith de Nova York i Erich Salomon de Colònia (1990), el Premi Nacional de Fotografia (1996) o la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Artes (2006). L’obra de García Rodero forma part a més, de la col·lecció del Museu del Prado, del Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía o del Museu Marugame Hirai d’Art Espanyol Contemporani de Marugame (Japó).

En els cursos a joves fotògrafs que s’acosten enlluernats a aquesta dona jovial, ella els dona consells com aquest des de la seva experiència: “Vaig haver d’oblidar-me de les timideses, de les pors i dels vertígens. El reportatge és acció. Si perds les ganes de lluitar queda’t a casa perquè el reportatge és tenir ganes de lluitar, tenir un cap molt fort”.

Una notícia de Marta Vidal

Harry Gruyaert torna a les seves arrels

roots

Amb motiu de la sortida al mercat de Roots, l’últim llibre de Harry Gruyaert; les fotografies d’aquest s’exposen actualment al Botànic de Brussel·les i estarà oberta fins el 3 de febrer d’aquest 2013.

screen_shot_2012-12-10_at_13.53.41

Les 160 pàgines de Roots (publicat per Ediciones Xavier Barral) recorren 101 fotografies en color i també les seves primeres imatges en blanc i negre.

Foto 01
© Harry Gruyaert

GRH1975002W00046-22
© Harry Gruyaert

El llibre ens mostra una qualificada selecció que Gruyaert va fer a Bèlgica durant la dècada dels ’70 i ’80 abans d’anar a viure a París.

Foto03
© Harry Gruyaert

PAR165046
© Harry Gruyaert

Cal recordar que Gruyaert marcat pel cinema de Michelángelo Antonioni, l’art pop i les imatges de William Eggleston, abandona el blanc i negre al 1973. Podem veure a continuació part d’aquest extraordinari treball germinal que apareix al llibre.

capture_dcran_2012-12-17__16.26.28
© Harry Gruyaert

hg3
© Harry Gruyaert

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

Història d’una fotografia icònica americana

Nova York, 11 de setembre 2001 © Thomas Hoepker

La història d’aquesta imatge és estranya, tortuosa però també ambigua, de diverses interpretacions segons des d’on s’observi.

La seva explicació pot ajudar a reflexionar sobre el valor icònic d’una fotografia en el seu moment, i molt temps després.

En aquells tràgics moments que va succeir l’atemptat a les Torres Bessones, el fotògraf de MagnumThomas Hoepker va decidir no publicar aquesta instantània perquè segons la seva opinió, tenia una forta càrrega simbòlica i no era convenient mostrar allò en un context de gran tragèdia nacional.

Segons el fotògraf alemany, la fotografia mostrava, sens dubte, a un grup de joves asseguts al litoral de Brooklyn “totalment relaxats, com una tarda qualsevol”.

Sentia que la imatge era ambigua i confosa. La publicació d’aquesta podia distorsionar la realitat tal i com ho havia sentit jo en aquell dia històric que havia vist i llegit sobre la compassió dels novaiorquesos cap a les famílies afectades, els actes d’heroisme dels bombers, policies i ajudants anònims” va assenyalar Hoepker a la revista novaiorquesa Slate.

D’aquesta forma, l’únic fotògraf alemany de Magnum no va dubtar a publicar, cinc anys després, la fotografia com a tapa del seu llibre Fotografies 1955–2005.

Així doncs, la decisió de fer pública la imatge va aixecar polèmica en el món editorial. Referint-se a tot això, el prestigiós columnista del diari The New York TimesFrank Rich va assenyalar que “els joves de la foto de Hoepker no son necessàriament cruels. Son només americans”.  

Segons Rich, la fotografia reflexa la divisió i el desànim de l’americà a l’actualitat.

Des de la vora d’enfront, David Plotz editor estrella de Slate, va opinar que la imatge va ser una manipulació d’Hoepker al voler transmetre amb la fotografia, la sensació que els joves americans li donaven la esquena (metafòricament parlant) a una nació.

I així, molts més exemples dins i fora del territori nord-americà per bàsicament, aquests dos van ser els grans discursos al voltant de la imatge que amb el temps, per a bé o per mal, es va convertir en icònica.

Vosaltres que penseu d’aquesta fotografia per enriquir la reflexió?

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

El fotògraf que sabia desconstruir

En un post de Miradas Cómplices havia parlat tangencialment de Ray Metzker ja que va ser una gran influència als principis del fotògraf de Magnum, Alex Webb.

Inclòs a Light Lines © Ray Metzker

Metzker va sobresortir fa uns 50 anys i penso, sense dubtar-ho, que la seva obra és una de les més originals de mitjans del segle XX a la fotografia documental.

Inclòs a Light Lines © Ray Metzker

Una dada que resulta curiosa és que Metzker és àmpliament conegut als Estats Units però no a Europa. Potser tot això es deu a un problema antològic d’interessos editorialistes, galeristes o de gustos del moment en el món de la fotografia que val la pena de pensar-hi  i reflexionar en profunditat més endavant.

A propòsit d’això, vull recordar també que altres fotògrafs documentalistes (als que anomeno Els Desconeguts de Sempre) han trobat una certa reivindicació editorialista aquests últims temps a Europa com son Saul Leiter, Fred Herzog, Louis Stettner i d’altres.

Per això el treball de recerca de grans autors oblidats que fa l’editorial Steidl actualment és digne de menció.

Steidl va publicar al 2008 un gran llibre recopilatori de Metzker titulat: Light Lines.

En aquest podem trobar més de 200 imatges del fotògraf durant més de 50 anys de treball visual. A més, el llibre conté una entrevista a l’autor realitzada per la prestigiosa historiadora d’art: Nathalie Herschdorfer i el pròleg està escrit pel director del Musée de l’Elysée de Laussana (Suïssa):  William A. Ewing.

Atlantic City 1966 © Ray Metzker

Les seves fotografies de carrer giren generalment per ciutats nord americanes i especialment a Filadèlfia i Chicago. Metzker no ha tingut mai la necessitat de viatjar a llocs exòtics per cercar inspiració encara que ha fotografiat en diverses ocasions, ciutats europees.

Chicago 1958 © Ray Metzker

 

© Ray Metzker

Entre 1956 i 1959 va estudiar al Art Institute de Chicago, també conegut en el seu moment com la Nova Bauhaus. Allí, Metzker va heretar el ric vocabulari dels punts de vista i idees que havien definit la fotografia de vanguardia entre les dues guerres: el fotomuntatge, la solarització, diagonals, perspectives úniques, etc.

Filadèlfia 1963 © Ray Metzker

La descomposició, recomposició, desconstruir, reconstruir eren i son encara les seves habituals estratègies visuals a les seves fotografies.

Filadèlfia 1964 © Ray Metzker

Amb més de 80 anys, Metzker encara avui surt al carrer a la recerca d’imatges per desconstruir la realitat que el rodeja. Aquí sota podeu veure alguns exemples de les seves recents fotografies:

Filadèlfia 2004 © Ray Metzker
Filadèlfia 2009 © Ray Metzker

 

 

 

 

 

 

 

 

Filadèlfia 2009 © Ray Metzker

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero