Tagged: new york

27 desembre 2012

Mark Cohen i el seu Wilkes Barre

Hi ha alguns llibres de fotografia que al veure’ls per primera vegada, sortosament em van encantar, d’emoció in crescendo i també de molta sorpresa, ja que em donava compte que estava observant quelcom realment de diferent, d’innovador en la forma de treballar, de mirar a través de la càmera. Això m’ha passat molt poques vegades a la vida.

En el seu moment van ésser Los Americanos de Robert Frank o A Day Off de Tony Ray Jones o quan vaig descobrir, ja fa uns anys, l’Istambul d’Alex Webb, a la llibreria d’Altaïr a Barcelona. Recordo que em vaig passar tot el matí mirant-lo assegut en un dels còmodes sofàs del local.

Fa poc vaig trobar un altre llibre que també em va emocionar fins l’ànima. Em refereixo a Grim Street (2005) de Mark Cohen.

Des del meu punt de vista, és un treball que marca un punt d’inflexió a la fotografia documental, un abans i un després.

Se m’acudeix pensar que és la continuïtat generacional dels grans treballs produïts des dels ’60 i ’70 del segle passat.

I també em corrobora que per a fer un gran treball no cal anar-se’n enlloc. Es pot fer al “pati de casa teva”.

lrg-1359-upside-down_girl_1974
© Mark Cohen

En el cas de Cohen, el cos sencer d’aquest llibre va ser realitzar a Wilkes Barre, una petita ciutat (on va néixer i viu des de fa 69 anys), ubicada prop de Nova York. I aquest fet fa que el seu treball sigui més extraordinari.

Mark-Cohen551
© Mark Cohen

Des del meu punt de vista, les seves fotografies son intrusives però honestes, directes, sense ambigüitats.

En una entrevista feta per Anne Wilkes Tucker i que surt al llibre, Cohen comenta que tot sovint tenia problemes per la seva peculiar forma de treballar: sortia al carrer amb un flaix a una ma i la seva Leica a l’altra com podreu apreciar al següent vídeo a partir del minut 1:37.

Cohen també comenta que varies vegades la policia va anar a casa seva després d’haver sigut denunciat pels veïns degut al seu “mal o incorrecte comportament”, va rebre insults dels transeünts i fins i tot amenaces d’algun marit enfurismat per assaltar a la seva dona amb el flaix.

“Estic fotografiant als patis i carrerons de Wilkes Barre i els pobles propers coneguts per la producció de carbó“ va assenyalar. “A la Cinquena Avinguda, hi ha un munt de gent. Però si vostè entra en un carreró a Elmira, no és el mateix i sempre es sospitós” admet.

John Szarkowski va descubrir per casualitat el seu treball i el va sorprendre tant que al 1973 el va convidar a fer la seva primera exposició individual al Museu d’Art Modern de Nova York.

Per últim, vull comentar-vos que des del 8 de desembre i fins el proper 27 de gener, les fotografies de Grim Street estaran exposades a la Third Floor Gallery a Cardiff (Gales).

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

29 juny 2012

Història d’una fotografia icònica americana

Thomas-Hoepker-911-WTC — Nova York, 11 de setembre 2001 © Thomas Hoepker

La història d’aquesta imatge és estranya, tortuosa però també ambigua, de diverses interpretacions segons des d’on s’observi.

La seva explicació pot ajudar a reflexionar sobre el valor icònic d’una fotografia en el seu moment, i molt temps després.

En aquells tràgics moments que va succeir l’atemptat a les Torres Bessones, el fotògraf de Magnum, Thomas Hoepker va decidir no publicar aquesta instantània perquè segons la seva opinió, tenia una forta càrrega simbòlica i no era convenient mostrar allò en un context de gran tragèdia nacional.

Segons el fotògraf alemany, la fotografia mostrava, sens dubte, a un grup de joves asseguts al litoral de Brooklyn “totalment relaxats, com una tarda qualsevol”.

“Sentia que la imatge era ambigua i confosa. La publicació d’aquesta podia distorsionar la realitat tal i com ho havia sentit jo en aquell dia històric que havia vist i llegit sobre la compassió dels novaiorquesos cap a les famílies afectades, els actes d’heroisme dels bombers, policies i ajudants anònims” va assenyalar Hoepker a la revista novaiorquesa Slate.

D’aquesta forma, l’únic fotògraf alemany de Magnum no va dubtar a publicar, cinc anys després, la fotografia com a tapa del seu llibre Fotografies 1955–2005.

Així doncs, la decisió de fer pública la imatge va aixecar polèmica en el món editorial. Referint-se a tot això, el prestigiós columnista del diari The New York Times, Frank Rich va assenyalar que “els joves de la foto de Hoepker no son necessàriament cruels. Son només americans”.

Segons Rich, la fotografia reflexa la divisió i el desànim de l’americà a l’actualitat.

Des de la vora d’enfront, David Plotz editor estrella de Slate, va opinar que la imatge va ser una manipulació d’Hoepker al voler transmetre amb la fotografia, la sensació que els joves americans li donaven la esquena (metafòricament parlant) a una nació.

I així, molts més exemples dins i fora del territori nord-americà per bàsicament, aquests dos van ser els grans discursos al voltant de la imatge que amb el temps, per a bé o per mal, es va convertir en icònica.

Vosaltres que penseu d’aquesta fotografia per enriquir la reflexió?

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

18 maig 2012

Un fotògraf d’acció surrealista

Al fotògraf Mark Cohen li agradava auto definir-se com a un “fotògraf d’acció surrealista” mentre vagava pels carrers de la seva ciutat, Wilkes-Barres a l’estat de Pennsylvania (USA).

Aquest fotògraf nord americà també és considerat un pioner en l’ús del color a la fotografia de carrer com es pot apreciar al seu llibre: True Color, la primera edició del qual data del 2007 però les fotografies corresponen a la dècada dels 70′ del segle passat.

Tal com d’altres fotògrafs urbans com Fred Herzog a Vancouver, Ray Metzker a Chicago o Bruce Wrighton a Binghamton (New York); Cohen capta en el llibre, els rostres i les accions de lo quotidià dels carrers d’aquesta ciutat minera que s’havia guanyat molt mala fama després del desastre de la mina Knox.

artwork_images_911_460388_mark-cohen — © Mark Cohen

Vull recordar que Choen va guanyar en dues ocasions la beca Guggenheim i va rebre una subvenció del Fons Nacional de les Arts al 1975.

artwork_images_911_460396_mark-cohen — © Mark Cohen

En el pla compositiu, a Cohen li agradava capturar detalls d’algunes parts del cos. I en molts casos, els personatges retratats sortien retallats, sense caps o la meitat de cos.

mark-cohen-legs-lounge-chair-boy-pool0-19771 — © Mark Cohen

Voleu veure en acció a aquest street photographer a la dècada dels 70′? aquí tenen un excel·lent vídeo de com treballava pels carrers de la seva ciutat.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

4 maig 2012

Cada fotògraf te el seu lloc

Amb el pas del temps i, per suposat, a través dels seu sòlids treballs, als fotògrafs se’ls acostuma a associar amb determinats llocs.

A molts de nosaltres ens agradaria que això ens succeís encara que fos pel record entranyable de la seva família. Això ja és tot un èxit!

Però parlant seriosament. Per a que això passi, l’imaginari col·lectiu cal que es nodreixi de certs discursos que ha d’articular el fotògraf en qüestió, a través de llibres, exposicions, màrqueting, tallers, més màrqueting, anècdotes, històries convertides en llegendes (seguim amb el voluptuós màrqueting), exclusivitats dels treballs. En fi, un sense fi de factors que es barregen i es confonen per a que un fotògraf acabi associat a aquell lloc. I m’oblidava dir que, per sobre de totes les coses, ha de tenir una increïble despesa de talent, no?

Els exemples son molts, moltíssims. Diré només alguns que em venen en aquest moments a la memòria: Steve McCurry i Afganistan, Gonzalo Juanes i Gijón (Astúries), Francesc Català Roca i Barcelona, Korda i Cuba, Ara Güller i Estambul o Helen Levitt i Nova York .

Quan vaig visitar Salvador de Bahía, tenia en ment l’imaginari visual que va realitzar Pierre Verger d’aquesta ciutat.

Aquest fotògraf francès esta tant associat a Salvador que fins i tot te una Fundació al vell mig de la cultura negra: Pelourinho. Amés va ser el responsable de la creació del impressionant Museu Afro – Brasiler que vaig tenir la sort de visitar ja fa alguns anys.

Verger - brasiler per adopció – va arribar a aquestes terres a l’any 1946 per no marxar mai més. I, a partir d’aquella data, fins quasi finals del segle passat, va captar com un antropòleg visual obsessiu tota la vida de la diàspora africana de Salvador.

I no només això. Va investigar els seus orígens. Va viatjar a l’Àfrica. També va visitar Haití i Cuba, un altra de les rutes negres provinents del continent africà.

Però el que més em va interessar del seu treball va ser la seva relació amb el candomblé, la religió importada pels esclaus negres. I per guanyar-se la confiança de la seva gent i fotografiar-los millor, es va convertir en un iniciat de les seves festes als terreiros (temples) d’aqueta religió monoteista; on abunden orixás (divinitats) provinents del sincretisme religios de grups ètnics africans i del catolicisme.

De veritat, m’agradaria posar alguna imatge meva de les meves visites a famílies que practicaven el candomblé a les seves cases. Però no puc. Les raons son obvies. Verger es mereix ser el protagonista d’aquest post en tota la seva extensió.

Per això vull compartir amb vosaltres un interessant i curt vídeo – amb música de Gilberto Gil - sobre aquest fotògraf que va dedicar la seva vida a la cultura negra de Brasil.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero

19 juliol 2010

Nova York / Fotografies de Sergi Reboredo

En Sergi Reboredo ens presenta el seu treball “Nova York”:

“Nova York és la ciutat més poblada dels Estats Units i això es nota inclús abans d’aterrar. Els enormes gratacels de Manhattan s’entreveuen dins l’horitzó molts quilòmetres abans que l’avió aterri.

Des de fa més d’un segle, és el centre de les finances a nivell mundial dirigides des de Wall Street, on cotitzen les principals empreses del món i a demés, aquesta ciutat és tot un referent de la moda, la cultura, la política i la educació. Als seus carrers també podem trobar la seu principal de l’O.N.U. el que implica moltes decisions polítiques a nivell mundial han estat preses i debatudes en aquesta seu de la qual formen part 192 estats.

En l’àmbit cultural de l’últim segle sempre ha estat una ciutat puntera amb moviments com l’expressionisme abstracte en pintura, renaixement de Harlem dins les arts visuals i la literatura, el Punk, el Hip Hop i el documentalisme fotogràfic entre molts d’altres.

En l’actualitat els seus habitants composen un gresol de cultures diverses (jueus, alemanys, italians, xinesos, hispans y asiàtics entre d’altres) que han arribat a aquesta ciutat a la recerca del somni americà en una època un tant convulsa, ja que la ciutat sembla una mica endormiscada des dels atacs de l’11 de setembre sumats a la crisis financera del 2009.”

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

22 desembre 2008

Imatges de Nova York / Fotografies d’Arnau Dalmases

Imatges de la ciutat que no dorm mai. Edificis, ponts, gent, cotxes es confonen uns amb els altres per crear una metròpolis increïble i amb una personalitat irrepetible.

Tota l’exposició complerta a TERRAdeNINGU.com