Everybody Street: Bruce Davidson
Bruce Davidson és un fotògraf americà. A París es trobà amb Henri Cartier-Bresson i entrà com a membre de l’Agència Magnum al 1958.
Noticia de Marta Vidal
Tagged: nova york
Escenes màgiques de Julie Blackmon
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
Dona la sensació que el treball Julie Blackmon hagi sigut fet per un fotògraf de carrer. Utilitza moltes de les seves característiques, però ella no ho és.
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
Les fronteres entre la instantània urbana i el muntatge en els seus treballs és difós, embolcallant. Ella mateixa reconeix que munta les imatges durant la pre i post producció.
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
En canvi, i malgrat tot això, m’agrada la seva equilibrada forma de composar com si tot el que succeís a les seves fotografies estigués subjecte a una fràgil tensió de línies i formes. Això pot ser un gran estímul, inspiració i exemple per a qualsevol fotògraf de carrer.
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
Un altre element que m’encanta d’aquesta fotògrafa nord americana és el joc de capes que proposa.
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
Una tècnica compositiva que busca incloure dins de la mateixa imatge diferents plans i ho fa d’una forma molt equilibrada amb un atractiu ritme visual de formes i color.
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
“M’agrada anar més enllà del documental per explorar els elements fantàstics de la nostra vida quotidiana” assenyala la fotògrafa que va trobar una gran font d’inspiració dins l’experiència d’haver nascut dins una família nombrosa.
de la seva sèrie Nova York © Julie Blackmon
Un altra faont d’inspiració van ser els pintors flamencs o holandesos del segle XVII com Jan Steen conegut per les seves escenes de famílies nombroses dins un caos ordenat.
1663. Jan Steen
Aquesta influència es pot observar clarament a la publicació del seu primer treball en color: Domestic Vacations (2008).
Un treball realitzat amb càmeres de format mig i on es poden apreciar màgiques escenes domèstiques, subtils colors, i tot en un aparent caos que la fotògrafa sap equilibrar perfectament.
Fins aviat!!
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
Gènesis d’un projecte de dinar street
Reitero, sempre que puc, sobre la necessitat de muntar bons i originals projectes a l’street photography per sobre de la preferència quasi generalitzada de fer unes quantes fotografies boniques. D’altra forma, el sub-gènere te els dies comptats.
Fa uns dies, em vaig trobar un projecte que ja te més de deu anys però que em ve de conya per exemplificar-ho en el post d’avui.
Es tracta d’The Company of Strangers, l’autor de la qual és Gus Powell (In Public) i va ser publicat a l’any 2003 per una petita editorial de Nova York: J & L Books.
© Gus Powell
El projecte esta fet totalment en color amb diapositives i pel·lícules de la Big Apple durant els anys ’90 del segle passat i principis del nou mil·lenni.
© Gus Powell
El llibre està en la línia successòria dels treballs d’street de Joel Meyerowitz o Robert Walker, per citar alguns grans fotògrafs coloristes que van treballar molt, a Nova York, anys abans de Gus Powell.
© Gus Powell
En canvi, amb el projecte, Powell va intentar donar-li un toc estètic i documental diferent, davant la gran magnitud de treballs street que es van fer i es fan a Nova York.
© Gus Powell
Va decidir captar instantànies de carrer a una hora no molt adequada per a la fotografia: el migdia.
© Gus Powell
La raó d’aquesta elecció horària va estar condicionada i inspirada per Lunch Poems.
Un llibre de poemes escrit pel poeta Frank O’Hara al 1964 els versos del qual es caracteritzen per ser reaccions espontanees als fets que succeeixen en el moment i semblen haver sigut escrits a l’hora del dinar a qualsevol racó de Nova York.
© Gus Powell
Aquest poeta, nascut durant l’efervescent moviment cultural novayorkès de principis dels ’50 (liderada pel pintor expressionista William de Konning i d’altres), és també considerat un gran poeta street de la seva generació.
Lunch Poems també conté nombroses referències a la cultura pop, literaris i musicals que van estimular a Powell a la concreció d’aquest projecte.
Una de las páginas del libro de Gus Powell
“Als Lunch Poems hi ha un desviament en l’atenció de lo immediat a lo no permanent -assenyala un estudiós de l’obra d’O’Hara, l’escriptor xilè Juan José Richards Echeverría - Tots els dinars estan travessats per certa precarietat espacial i material: en ells no hi ha luxe sinó escassedat i pressa“.
© Gus Powell
“Acostumen a ser breus, esporàdics. La mirada està a la deriva del desig. El que la veu poètica cerca és una proximitat amb l’altre. Aquesta mirada desitjant és també mirada melancòlica sobre el mateix temps on succeeix. Anhela posseir el que està succeint, com si no existís el present” conclou Richards Echeverría.
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
La realitat misteriosa i voyeurista de Vladimír Birgus
“La fotografia és un secret que parla d’un secret. Com més et diu, menys saps.”
Diane Arbus
Fa un temps, vaig trobar a les prestatgeries de Kowasa (Barcelona) un petit llibre de tapa tova i format quadrat de Vladimír Birgus: Photographs 2007 – 2012. Sense dubtar-ho, me’l vaig endur cap a casa.
Viena, 2009 © Vladimír Birgus
M’agradaria mencionar d’entrada que Vladimír Birgus pertany a una corrent més estètica i poètica de la fotografia de carrer txeca que te com epicentre d’efervescència l’Institut de Fotografia Creativa de la Universitat de Silesia a Opava.
Niça, Francia © Vladimír Birgus
Justament aquest institut conjuntament amb l’Editorial Kant van ser els encarregats de publicar aquest petit llibre de 20 imatges i he de reconèixer que les seves fotografies aviat em van captivar tant per l’us del color com també pels retalls de composició, profunditat temàtica o jocs sorprenents de línies i espais.
Budapest, Hongria © Vladimír Birgus
El llibre conté escenes de carrer captades per l’autor pels carrers de Nova York, Barcelona, Madrid, Cannes, Venècia, Miami i d’altres. I el comú denominador de totes aquestes instantànies és, des del meu punt de vista, el misteri i la poesia que transmeten a través dels seus colors saturats. I també la solitud que embarga als personatges fotografiats per l’autor txec.
Miami Beach, USA , 2009 © Vladimír Birgus
En aquest punt, els personatges anònims de les seves fotografies em recorden a aquells personatges dels quadres d’Edward Hopper.
Nova York 2007 © Vladimír Birgus
Però tambe als personatges voyeuristes que pinta Eric Fichl.
Eric Fichl
Barcelona, 2009 © Vladimír Birgus
Wellington, New Zeland 2010 © Vladimír Birgus
Cal seguir de prop la evolució de “la escola de Silesia” que em sorprenen dia a dia amb tants bons fotògrafs com Vladimír Birgus i que aviat us els faré conèixer a través d’aquest diari.
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
La llista americana. Un homenatge dels fotògrafs a Robert Frank
The American List (by the Glow of the Juke Box) s’ha convertit en una de les millors novetats editorials d’aquest any.
Això és degut a la impressionant gestió/investigació realitzada pel fotògraf Jason Ezkenazi qui ha fet aquest llibre, un peculiar homenatge a The Americans de Robert Frank.
Com va sorgir-li a Jason Ezkenazi aquesta iniciativa?
Resulta que al 2009, s’estava fent una gran retrospectiva de Frank al Museu Metropolità de Nova York on el fotògraf treballava com a guarda de seguretat i la curiositat el va envair. Així va començar a estudiar compulsivament tot lo relacionat amb l’obra de Frank.
D’aquesta forma, se li va acudir la idea de preguntar als fotògrafs que visitaven la exposició, quina era la imatge preferida del llibre de Frank i el perquè. Durant dos anys va recopilar la opinió de fins a 276 fotògrafs entre els que hi ha Joel Meyerowitz, Joseph Koudelka, Martin Parr, Alec Soth i d’altres.
Fotografia preferida de Josep Koudelka. Long Beach © Robert Frank
“Molts van dir que era molt difícil escollir. Però vaig insistir i vaig descobrir que moltes de les seves respostes deien més dels propis fotògrafs que de Robert Frank” va assenyalar Eskenazi.
Fotografia preferida de Joel Meyerowitz. Canal Street, New Orleans © Robert Frank
Finalment, aquesta és la fotografia preferida de Eskenazi.
Menphis, Tennessee © Robert Frank
Però el més transcendental va passar quan aquest llibre va arribar a les mans del propi Frank fa ben poc. Segons Eskenazi, el fotògraf suïs va quedar molt commogut davant aquesta demostració de estimació i respecte al seu gran llibre The Americans.
Robert Frank, a la seva casa de Nova York © Clark Winter
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
Mark Cohen i el seu Wilkes Barre
Hi ha alguns llibres de fotografia que al veure’ls per primera vegada, sortosament em van encantar, d’emoció in crescendo i també de molta sorpresa, ja que em donava compte que estava observant quelcom realment de diferent, d’innovador en la forma de treballar, de mirar a través de la càmera. Això m’ha passat molt poques vegades a la vida.
En el seu moment van ésser Los Americanos de Robert Frank o A Day Off de Tony Ray Jones o quan vaig descobrir, ja fa uns anys, l’Istambul d’Alex Webb, a la llibreria d’Altaïr a Barcelona. Recordo que em vaig passar tot el matí mirant-lo assegut en un dels còmodes sofàs del local.
Fa poc vaig trobar un altre llibre que també em va emocionar fins l’ànima. Em refereixo a Grim Street (2005) de Mark Cohen.
Des del meu punt de vista, és un treball que marca un punt d’inflexió a la fotografia documental, un abans i un després.
Se m’acudeix pensar que és la continuïtat generacional dels grans treballs produïts des dels ’60 i ’70 del segle passat.
© Mark Cohen
I també em corrobora que per a fer un gran treball no cal anar-se’n enlloc. Es pot fer al “pati de casa teva”.
© Mark Cohen
En el cas de Cohen, el cos sencer d’aquest llibre va ser realitzar a Wilkes Barre, una petita ciutat (on va néixer i viu des de fa 69 anys), ubicada prop de Nova York. I aquest fet fa que el seu treball sigui més extraordinari.
© Mark Cohen
© Mark Cohen
Des del meu punt de vista, les seves fotografies son intrusives però honestes, directes, sense ambigüitats.
© Mark Cohen
© Mark Cohen
En una entrevista feta per Anne Wilkes Tucker i que surt al llibre, Cohen comenta que tot sovint tenia problemes per la seva peculiar forma de treballar: sortia al carrer amb un flaix a una ma i la seva Leica a l’altra com podreu apreciar al següent vídeo a partir del minut 1:37.
Cohen també comenta que varies vegades la policia va anar a casa seva després d’haver sigut denunciat pels veïns degut al seu “mal o incorrecte comportament”, va rebre insults dels transeünts i fins i tot amenaces d’algun marit enfurismat per assaltar a la seva dona amb el flaix.
© Mark Cohen
“Estic fotografiant als patis i carrerons de Wilkes Barre i els pobles propers coneguts per la producció de carbó“ va assenyalar. “A la Cinquena Avinguda, hi ha un munt de gent. Però si vostè entra en un carreró a Elmira, no és el mateix i sempre es sospitós” admet.
© Mark Cohen
John Szarkowski va descubrir per casualitat el seu treball i el va sorprendre tant que al 1973 el va convidar a fer la seva primera exposició individual al Museu d’Art Modern de Nova York.
© Mark Cohen
Per últim, vull comentar-vos que des del 8 de desembre i fins el proper 27 de gener, les fotografies de Grim Street estaran exposades a la Third Floor Gallery a Cardiff (Gales).
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
Instagram…avui us recomanem Sion Fullana
Avui us volem recomanar en @sionfullana, fotògraf professional, periodista i director de cinema que viu a Nova York. Nascut a Mallorca (Espanya), va viure a Barcelona i Sant Antonio de los Baños (Cuba), on es va graduar en direcció de cinema a la prestigiosa EICTV (Escuela Internacional de Cine y TV).
Fullana és també membre fundador del Mobile Photo Group (MPG), una cooperativa de 13 artistes de tot el món que tracta de donar una empenta a la fotografia mòbil dins el fotoperiodisme, escenes artístiques i documentals que utilitzen un telèfon intel·ligent per a capturar i processar les imatges.
Al seu perfil podem veure fotografia documental de Nova York i els seus personatges, que han proporcionat una font inesgotable d’inspiració per a les seves imatges, ja que captura la crua realitat de la ciutat i els seus moments decisius.
Espero que ho gaudiu!
Un article de Carles Calero
Surto a la foto, per tant existeixo
M’ha entusiasmat l’últim número de la revista documental Ojo de Pez: Chicas (Nº 29) on les protagonistes excloents són les fotògrafes.
La directora de la revista, Arianna Rinaldo comenta en el pròleg que el monogràfic de fotògrafes no pretén ser exahustiu i només “mostra a professionals que he conegut recentment”.
I destaca que “totes tenen una forma especial de mirar. Són capaces de documentar la normalitat amb una visió extraordinària”.
I el més important, Rinaldo es posiciona sobre el debat habitual sobre el tipus de mirada que tenen les dones en comparació amb l’objectiu fotogràfic masculí: “a mi em sembla força clar, sense necessitat d’establir estereotips, que existeixen una sensibilitat i una delicadesa especials en la forma en que la mirada femenina observa el món”.
De totes les fotògrafes que surten a la revista, m’ha agradat especialment el treball de la fotògrafa ucraniana, radicada a Nova York, Dina Litovsky: “Surto a la foto, per tant existeixo”.
© Dina Litovsky
Aquest projecte fotogràfic que l’autora porta anys treballant, i encara està en procés, transcorre en diversos clubs, discoteques, bars tant públics com privats de Nova York, i se centra en la creixent exhibicionisme contemporani.
© Dina Litovsky
© Dina Litovsky
“Durant aquest temps – assenyala Litovsky – he observat com el focus s’anava desplaçant de la pròpia festa al fet de fotografiar-la, i em vaig quedar fascinada amb el comportament de les dones, exhibicionista en molts casos.”
© Dina Litovsky
“Aquest projecte és la meva investigació sobre el modus en que el comportament públic i la representació individual estan essent influenciats pel fàcil accés i la disponibilitat de càmeres digitals, mòbils i les xarxes socials” D.L.
© Dina Litovsky
“Les xarxes socials proporcionen una plataforma perfecte per a una exposició amplia i instantània i familiaritzen al públic amb comportaments obertament sexualitzats que, en el passat, només es permetien en contextos tancats com les festes universitàries o el carnaval” D.L.
© Dina Litovsky
“Les dones no només permeten que les fotografiïn, sinó que actuen per a la càmera que estableix un vincle entre l’exhibicionisme virtual i un públic amplíssim i anònim” D.L.
© Dina Litovsky
Fins aviat!
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
Història d’una fotografia icònica americana
La història d’aquesta imatge és estranya, tortuosa però també ambigua, de diverses interpretacions segons des d’on s’observi.
La seva explicació pot ajudar a reflexionar sobre el valor icònic d’una fotografia en el seu moment, i molt temps després.
En aquells tràgics moments que va succeir l’atemptat a les Torres Bessones, el fotògraf de Magnum, Thomas Hoepker va decidir no publicar aquesta instantània perquè segons la seva opinió, tenia una forta càrrega simbòlica i no era convenient mostrar allò en un context de gran tragèdia nacional.
Segons el fotògraf alemany, la fotografia mostrava, sens dubte, a un grup de joves asseguts al litoral de Brooklyn “totalment relaxats, com una tarda qualsevol”.
“Sentia que la imatge era ambigua i confosa. La publicació d’aquesta podia distorsionar la realitat tal i com ho havia sentit jo en aquell dia històric que havia vist i llegit sobre la compassió dels novaiorquesos cap a les famílies afectades, els actes d’heroisme dels bombers, policies i ajudants anònims” va assenyalar Hoepker a la revista novaiorquesa Slate.
D’aquesta forma, l’únic fotògraf alemany de Magnum no va dubtar a publicar, cinc anys després, la fotografia com a tapa del seu llibre Fotografies 1955–2005.
Així doncs, la decisió de fer pública la imatge va aixecar polèmica en el món editorial. Referint-se a tot això, el prestigiós columnista del diari The New York Times, Frank Rich va assenyalar que “els joves de la foto de Hoepker no son necessàriament cruels. Son només americans”.
Segons Rich, la fotografia reflexa la divisió i el desànim de l’americà a l’actualitat.
Des de la vora d’enfront, David Plotz editor estrella de Slate, va opinar que la imatge va ser una manipulació d’Hoepker al voler transmetre amb la fotografia, la sensació que els joves americans li donaven la esquena (metafòricament parlant) a una nació.
I així, molts més exemples dins i fora del territori nord-americà per bàsicament, aquests dos van ser els grans discursos al voltant de la imatge que amb el temps, per a bé o per mal, es va convertir en icònica.
Vosaltres que penseu d’aquesta fotografia per enriquir la reflexió?
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero
Cada fotògraf te el seu lloc
Amb el pas del temps i, per suposat, a través dels seu sòlids treballs, als fotògrafs se’ls acostuma a associar amb determinats llocs.
A molts de nosaltres ens agradaria que això ens succeís encara que fos pel record entranyable de la seva família. Això ja és tot un èxit!
Però parlant seriosament. Per a que això passi, l’imaginari col·lectiu cal que es nodreixi de certs discursos que ha d’articular el fotògraf en qüestió, a través de llibres, exposicions, màrqueting, tallers, més màrqueting, anècdotes, històries convertides en llegendes (seguim amb el voluptuós màrqueting), exclusivitats dels treballs. En fi, un sense fi de factors que es barregen i es confonen per a que un fotògraf acabi associat a aquell lloc. I m’oblidava dir que, per sobre de totes les coses, ha de tenir una increïble despesa de talent, no?
Els exemples son molts, moltíssims. Diré només alguns que em venen en aquest moments a la memòria: Steve McCurry i Afganistan, Gonzalo Juanes i Gijón (Astúries), Francesc Català Roca i Barcelona, Korda i Cuba, Ara Güller i Estambul o Helen Levitt i Nova York .
Quan vaig visitar Salvador de Bahía, tenia en ment l’imaginari visual que va realitzar Pierre Verger d’aquesta ciutat.
- © Pierre Verger
Aquest fotògraf francès esta tant associat a Salvador que fins i tot te una Fundació al vell mig de la cultura negra: Pelourinho. Amés va ser el responsable de la creació del impressionant Museu Afro – Brasiler que vaig tenir la sort de visitar ja fa alguns anys.
- © Pierre Verger
Verger - brasiler per adopció – va arribar a aquestes terres a l’any 1946 per no marxar mai més. I, a partir d’aquella data, fins quasi finals del segle passat, va captar com un antropòleg visual obsessiu tota la vida de la diàspora africana de Salvador.
I no només això. Va investigar els seus orígens. Va viatjar a l’Àfrica. També va visitar Haití i Cuba, un altra de les rutes negres provinents del continent africà.
- © Pierre Verger
Però el que més em va interessar del seu treball va ser la seva relació amb el candomblé, la religió importada pels esclaus negres. I per guanyar-se la confiança de la seva gent i fotografiar-los millor, es va convertir en un iniciat de les seves festes als terreiros (temples) d’aqueta religió monoteista; on abunden orixás (divinitats) provinents del sincretisme religios de grups ètnics africans i del catolicisme.
De veritat, m’agradaria posar alguna imatge meva de les meves visites a famílies que practicaven el candomblé a les seves cases. Però no puc. Les raons son obvies. Verger es mereix ser el protagonista d’aquest post en tota la seva extensió.
Per això vull compartir amb vosaltres un interessant i curt vídeo – amb música de Gilberto Gil - sobre aquest fotògraf que va dedicar la seva vida a la cultura negra de Brasil.
Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero