“I on és, casa meva? és un projecte fotogràfic – artístic a l’àmbit de l’arquitectura, urbanisme i el paisatge que te com a objecte fer prendre consciència de la importància de la identificació dels habitants d’un lloc amb les seves pròpies vivendes i l’espai públic que constitueix el seu entorn. Per a tal efecte, s’ha produït un petit arxiu fotogràfic d’alguns dels polígons de vivendes de l’àrea metropolitana de Barcelona que serveix com a toc d’atenció sobre aquest tipus d’urbanisme i política de vivenda social basada exclusivament en el compliment de certs estàndards tècnics i interessos econòmics.

En algunes ocasions aquests polígons no constitueixen llocs des d’un punt de vista antropològic i son espais poc propensos per al desenvolupament de la vida social, amb la consegüent pèrdua de la identitat individual i la cohesió social. És important destacar la necessitat d’identificació dels habitants d’un entorn amb les seves pròpies vivendes i l’entorn en el que estan aquestes. Una vivenda no és el mateix que una casa; la casa és una vivenda que els habitants senten com a pròpia, permetent un arrelament social i cultural. Aquesta pèrdua d’identitat individual i col·lectiva s’allunya del concepte antropològic d’habitar i te com a conseqüències la marginalitat, el deteriorament de l’espai públic i la dissolució dels llaços socials. La importància d’aquesta reflexió radica amés en que aquests espais de l’entorn de Barcelona son models d’una realitat extensible a escala planetària, un fenomen local.

L’objectiu del projecte és difondre aquest marc de reflexió a través de la mirada ètica – estètica de la fotografia i aportar, humilment, nous elements de reflexió i anàlisi d’una realitat sociocultural i paisatgística que moltes vegades és deixada de costat.

En la cerca d’aquest llenguatge es van utilitzar punts de vista frontals, distants, que mostren els edificis com dibuixos tècnics d’arquitectura, sense fugues, plans i ortogonals. La composició de les imatges és sistemàtica i conceptual, freda i distant. A les imatges no hi ha res modificat, ni agregat, solament reflexa el que ja existeix, sense comentaris. La desolació i el aïllament d’aquesta fotografia objectiva manifesta un punt de vista molt clar. D’aquesta manera el projecte se situa entre la fotografia artística i la documental, rescatant la idea de la fotografia com a document, com a fonament de la història, i la importància de la fotografia analògica de gran format com a tècnica artística enfront l’avanç de la fotografia digital.”

Amb la col·laboració del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts – Generalitat de Catalunya