Amb el pas del temps i, per suposat, a través dels seu sòlids treballs, als fotògrafs se’ls acostuma a associar amb determinats llocs.

A molts de nosaltres ens agradaria que això ens succeís encara que fos pel record entranyable de la seva família. Això ja és tot un èxit!

Però parlant seriosament. Per a que això passi, l’imaginari col·lectiu cal que es nodreixi de certs discursos que ha d’articular el fotògraf en qüestió, a través de llibres, exposicions, màrqueting, tallers, més màrqueting, anècdotes, històries convertides en llegendes (seguim amb el voluptuós màrqueting), exclusivitats dels treballs. En fi, un sense fi de factors que es barregen i es confonen per a que un fotògraf acabi associat a aquell lloc. I m’oblidava dir que, per sobre de totes les coses, ha de tenir una increïble despesa de talent, no?

Els exemples son molts, moltíssims. Diré només alguns que em venen en aquest moments a la memòria: Steve McCurry i Afganistan,  Gonzalo Juanes i Gijón (Astúries),  Francesc Català Roca i Barcelona, Korda i Cuba,  Ara Güller i Estambul o Helen Levitt i Nova York .

Quan vaig visitar Salvador de Bahía, tenia en ment l’imaginari visual que va realitzar Pierre Verger d’aquesta ciutat.

Aquest fotògraf francès esta tant associat a Salvador que fins i tot te una Fundació al vell mig de la cultura negra: Pelourinho. Amés va ser el responsable de la creació del impressionant Museu Afro – Brasiler que vaig tenir la sort de visitar ja fa alguns anys.

Verger - brasiler per adopció – va arribar a aquestes terres a l’any 1946 per no marxar mai més. I, a partir d’aquella data, fins quasi finals del segle passat, va captar com un antropòleg visual obsessiu tota la vida de la diàspora africana de Salvador.

I no només això. Va investigar els seus orígens. Va viatjar a l’Àfrica. També va visitar Haití i Cuba, un altra de les rutes negres provinents del continent africà.

Però el que més em va interessar del seu treball va ser la seva relació amb el candomblé, la religió importada pels esclaus negres. I per guanyar-se la confiança de la seva gent i fotografiar-los millor, es va convertir en un iniciat de les seves festes als terreiros (temples) d’aqueta religió monoteista;  on abunden orixás (divinitats) provinents del sincretisme religios de grups ètnics africans i del catolicisme.

De veritat, m’agradaria posar alguna imatge meva de les meves visites a famílies que practicaven el candomblé a les seves cases. Però no puc. Les raons son obvies. Verger es mereix ser el protagonista d’aquest post en tota la seva extensió.

Per això vull compartir amb vosaltres un interessant i curt vídeo – amb música de Gilberto Gil - sobre aquest fotògraf que va dedicar la seva vida a la cultura negra de Brasil.

Un article de Marcelo Caballero
Traducció de Carles Calero