Moscou: la persistència de la memòria
Compartir:
Fotògraf: Carlos Escolástico
Web: CarlosEscolastico.com
Descàrregues: Audiovisual | Nota de premsa| Vimeo
Durant els mesos de juliol i agost de 2010 vaig estar vivint a Moscou. Com quasi sempre vaig aterrar amb la maleta plena de idees preconcebudes sobre el que em trobaria. Tots els estereotips sobre el comunisme planejaven com ocells llunyans sobre el meu cap fins que en el camí de l’aeroport al centre em vaig topar amb un gegantí rètol d’Ikea escrit en ciríl·lic.
El canvi que va experimentar Rússia a finals dels anys vuitanta segurament no és tant sorprenent per a un poble acostumat a les revolucions com ho seria per a nosaltres. Una gran part de la població n’estava realment farta del règim comunista el que va propiciar que la transformació fos rebuda amb la eufòria i l’optimisme característics dels canvis radicals.
De la nit al dia el país més gran del món (format per varis països) va passar a despertar en una excitant i agressiva economia de mercat que arribava amb meravelloses promeses sota el braç però també amb un alt preu que no tots els ciutadans podrien pagar. Aquesta transició abrupta va fer que fossin molts els que es quedessin pel camí, sense cap tipus de preparació ni transició, incapaços d’adaptar-se. Encara avui en dia segueixen en aquest territori de ningú on es barreja una memòria persistent que no acaba de diluir-se i un present en busca d’una identitat pròpia al costat més salvatge dels mercats. Aquest salt al vuit ens deixa imatges tan surrealistes com veure junts a Lenin i en Bob Esponja.
De la població total del país (143 milions d’habitants al 2010), entre un 2,8 i un 4,5 per cent de persones (de 4 a 6,4 milions), estarien incloses dins la categoria dels “bomzhes”, denominació que se li dona en aquest país als sense sostre. A les dues principals ciutats, Moscou i Sant Petersburg, hi ha respectivament uns 500.000 i 200.000 indigents.
Malgrat la dràstica realitat de les xifres, els “bomhzes” continuen essent administrativament invisibles. L’Estat ha admès la realitat per la evidència: cada hivern moren a Moscou una mitja de 300 sense sostre. La ciutat no te infraestructura pública de cap tipus per acollir als desheretats.
El Moscou que jo vaig trobar l’estiu de 2010 es recordarà per la major onada de calor mai registrada en aquests indrets. Els joves assaltaven les fonts per refrescar-se. Terribles incendis per les rodalies van envoltar la ciutat amb un fum tòxic i una atmosfera opressiva. Caminar pels carrers a 40 graus, amb una mascareta, rodejat d’estranys amb caràcter reservat i amb els que no podia comunicar-me per l’idioma va ser una experiència inhòspita però intensa. Persistent a la memòria com el passat soviètic.
